Com a advocada, redactar un recurs de cassació és, sens dubte, un dels reptes més exigents i, alhora, gratificants de la nostra carrera. En els darrers dies n’he redactat dos: de casos i clients ben diferents, però de natura igual de complexa.
El recurs de cassació és un exercici de precisió jurídica gairebé quirúrgica on ens juguem la darrera oportunitat de corregir una injustícia davant el Tribunal Suprem o els Tribunals Superiors de Justícia.
A continuació, descric la meva experiència i els desafiaments tècnics que aquest procés comporta, basant-me en la normativa vigent i la pràctica processal actual.
La primera sensació que tens quan t’enfrontes a la sentència de l’Audiència Provincial és de responsabilitat absoluta. El recurs de cassació té una naturalesa extraordinària. Això vol dir que el marge de maniobra és estretíssim. Com a advocada, el meu primer repte és fer entendre al client que no podem tornar a valorar si el testimoni va mentir o si el pèrit va ser poc convincent.
Segons l’article 477.5 de la Llei d’Enjudiciament Civil, la valoració de la prova i la fixació de fets estan excloses de la cassació, excepte en casos d’error de fet patent i verificable. Per tant, el meu esforç intel·lectual s’ha de centrar exclusivament en la infracció de norma processal o substantiva. És un canvi de xip: deixem de parlar del «què va passar» per parlar de «com s’ha aplicat el Dret».
El gran mur: L’interès cassacional
El repte més gran, i el que em fa perdre més hores de son, és la justificació de l’interès casacional. Des de les reformes recents (com les introduïdes pel Reial Decret-llei 5/2023 i posteriors), aquest s’ha convertit en el veritable filtre d’admissió.
Quan redacto, he de tenir present i he de demostrar que la sentència que vull recórrer:
- O bé s‘oposa a la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem.
- O bé resol punts sobre els quals existeix jurisprudència contradictòria de les Audiències Provincials.
- O bé aplica normes sobre les quals no existeix doctrina jurisprudencial (normes de nova vigència).
Aquesta tasca requereix una recerca exhaustiva a bases de dades i no n’hi ha prou amb citar sentències; cal analitzar la identitat substancial dels casos.
La tècnica de redacció: Rigor i claredat
Un altre repte és la forma. El Tribunal Suprem és extremadament rigorós amb els requisits extrínsecs. Si m’equivoco en l’extensió o en l’estructura dels motius, el recurs pot ser inadmèsper providència sense ni tan sols entrar al fons.
El perill de la «petición de principio»
Un error molt comú que intento evitar a tota costa és el que anomenem «fer supòsit de la qüestió» o petición de principio. Això passa quan baso el meu argument jurídic en uns fets diferents dels que la sentència de l’Audiència Provincial ha donat per provats. La jurisprudència és implacable: els motius de cassació han de respectar la base fàctica de la sentència recorreguda. Si vull guanyar, he de ser capaç de demostrar que, fins i tot acceptant els fets de la sentència, l’aplicació del dret és errònia.
La satisfacció del deure complert
Malgrat la pressió dels terminis (normalment 20 dies hàbils) i la complexitat tècnica, redactar un recurs de cassació em fa sentir que estic exercint l’advocacia en el seu estat més pur. És el moment en què deixes de ser una narradora de fets per convertir-te en una teòrica del Dret que intenta convèncer els magistrats més alts del país que la seva interpretació de la norma és la que ha de prevaldre per garantir la seguretat jurídica.
En definitiva, el repte no és només escriure; és destil·lar un conflicte humà o empresarial fins a convertir-lo en un debat purament jurídic que mereixi l’atenció del Tribunal Suprem. Quan finalment prems el botó de ENTER per enviar-lo al Procurador, ho fas amb la consciència que has esgotat totes les vies possibles per defensar els interessos del teu client amb el màxim rigor que la nostra professió permet.